Avui voldria dedicar la
pregària a una tema que està molt present a les notícies i que, ja sigui molt o
poc, tots n’hem sentit a parlar. Els refugiats són persones com nosaltres i no
mereixen ser discriminats. El que llegiré a continuació són les vivències d’un
nen a la guerra.
Dia 50
Ja fa 50 dies que vam sortir
de Síria, la situació ha empitjorat. Últimament el pare i la mare discuteixen
molt. No entenc per què han canviat tant les coses. No entenc res, des que vam
marxar de casa res no ha tornat a ser igual. Jo no sé per què ens en vam anar,
allà estàvem millor. Quan li ho vaig preguntar a la mare, ella va intentar
desviar el tema dient que era una cosa massa complicada per a un nen innocent
com jo.
De vegades enyoro l’àvia. El
pare em va explicar que ella era massa gran per caminar tants kilòmetres i que s’estimava més
quedar-se allà.
Dia 53
Avui he descobert una
realitat horripilant. Quan el meu pare estava rentant-se els peus, jo he entrat
a l’habitació per agafar una galleda i he vist els peus del meu pare. Els tenia
inflats i sagnants. És una imatge que mai oblidaré.
No entenc per què tenia
ferides als peus, ells em van dir que a Europa no sofriríem més. Per què no ens
deixen hi passar?
Dia 58
Avui han arribat 70 persones
més. Hi havia nenes que tenien els peus ferits i les sabates esparracades, la
meva germana diu que han caminat molt i que per això tenien els peus així. També
ha dit que jo tenia sort, que quasi no havia caminat gens, que el pare em
portava a collibè. Crec que té aquelles ferides per culpa meva.
Dia 62
Avui han arribat moltes
persones. Però aquestes eren diferents, portaven tots una samarreta verda i
estaven repartint caixes a les famílies. Tots ploraven a llàgrima viva. Hi ha
una nena de la meva edat que m’ha dit que el lloc on estàvem era un camp de
refugiats de la guerra i que no ens deixaven entrar a Europa. No paro de
preguntar-me per què. Que jo sàpiga no els hem fet res dolent que serveixi com
a excusa per a negar-nos el pas. Cada dia que passa tinc més dubtes. Cada dia
que passa tinc més por.
Dia 74
Ja no tinc més ganes
d’escriure. Ahir vaig descobrir que la meva ciutat natal havia estat
bombardejada. Cada vegada que penso en això m’adono que el meu futur és incert.
