Una vegada hi havia dos germans que van
anar al circ, el Miquel i l'Ayita. Tot just arribar, es van quedar fascinats
per les llums de colors i l'olor de cotó que sucre que es respirava a
l’entrada.
Seguidament, van al·lucinar amb la
valentia de l'equilibrista quan passava caminant per un cable que gairebé NO es
veia perquè estava molt lluny i van riure moltíssim amb l'alegria del pallasso.
Així i tot, el número que més els va sorprendre va ser el de l'elefant.
L'enorme elefant amb la seva gran mida, pes i força va fer que quedessin ben
bocabadats.
En acabar l'espectacle, van passar per
davant del gran i majestuós elefant el qual es trobava cordat a una llarga
cadena metàl·lica que al seu torn estava agafada a una estaca. Aquesta estaca
feta de fusta era ben petita, gairebé minúscula, i, la part de estava soterrada
era d'uns pocs centímetres. Així, tot i que la cadena fos grossa i poderosa,
semblava obvi que un animal capaç d'arrencar un arbre amb la seva força, podria
alliberar-se amb facilitat d'aquella petita fusta i fugir. El misteri va captar
l'atenció d'en Miquel i l'Ayita que es van començar a preguntar perquè no
s'escapava. Com ambdós tenien 4 anys,
encara confiaven en la saviesa dels adults i van preguntar als seus
pares, els seus tiets, inclús, a la seva senyoreta del col·legi Immaculada
Concepció d'Horta.
Uns van contestar que l'animal no
s'escapava perquè estava ensinistrat. Aleshores en Miquel va fer una pregunta
obvia: Si està ensinistrat perquè el corden? I no recorda haver rebut una
resposta coherent...
Passats uns anys, van descobrir que, per
sort, alguna persona molt sabia havia trobat una resposta. L'elefant del circ
no escapa perquè ha estat cordat a una fusta semblant a aquesta, però molt més
gran, des que era petit. El van cordar tot just acabat de néixer i l'indefens
animal va tirar i tirar, i tirar nit i dia, tractant d'escapar. Però, malgrat
els seus esforços, no ho va aconseguir, perquè aquella fusta SI que era massa
gran per ell. Quan ja no podia més, esclatava a plorar i s'adormia esgotat, amb
les llàgrimes als ulls. L'endemà ho tornava a intentar, i el següent, i el
següent... Fins que, un dia, un dia terrible per la seva història, l'animal va
acceptar que no podia i es va resignar al seu destí. Així que l'enorme animal
que veiem al circ no escapa, perquè CREU QUE NO POT. Té gravat en la memòria la
impotència que va sentir els dies següents al seu naixement i MAI, MAI, MAI MÉS
ho ha tornat a intentar....
Crec que tots som una mica com l'elefant
de circ: vivim pensant de "no podem", simplement, perquè quan érem
petits, ho vam intentar i no ho vam aconseguir. Vam fer el mateix que
l'elefant, gravant a la nostra memòria: no puc i MAI podré. Així que crec que
no hem de deixar d'intentar aconseguir les coses que realment volem,
d'esforçar-nos, ja que un dia el nostres esforços seran recompensats.
