Un
vespre, enmig del desert, un dels deixebles cridà i marxà emprenyat fora del
grup, al cim d'una duna a mirar l'horitzó.
El
mestre, pausadament, s'hi apropà i li demanà el motiu de la seva reacció. El
deixeble el mirà enfurismat i digué que no entenia com podia haver algú que
pensés que un camell no era pas millor que un dromedari.
El
mestre, el mirà amb un lleu somriure i li explicà la següent rondalla:
Això
era que no era una bonica contrada en la qual tothom era feliç perquè feia allò
que li agradava i tothom es saludava cada dia.
Un
dia hi arribà un foraster que, passejant per la plaça, digué a una senyora que
donava de menjar als coloms: “No entenc pas com hi ha gent que perd el temps
alimentant aquests animalons”. “Hi estic totalment d’acord” espetà una veu. I
tots dos, el foraster i l’amo de la veu, van fer el lleig a la senyora. I a
aquest grup s’hi afegiren més persones que van deixar de parlar a les persones
que donaven de menjar als coloms pel fet que feien res que no compartien.
Però
dins d’aquest grup, el foraster va afirmar taxativament que el millor color del
món era el blau, i va insultar tothom a qui no li agradés el seu color. Així,
el grup va reduir-ne el nombre.
Però
un dia, el foraster va dir que odiava la gent que duia vambes, i així,
continuaven sortint diferències dins del grup fins que el foraster acabà així
com va arribar, tot sol, perquè no trobà pas ningú a qui li agradés tot allò
que li agradava a ell...
Pot
ser perquè no entenia pas que les persones, tot i ser iguals, som diferents...
El
truc, li digué el mestre, és saber conviure amb amb aquestes diferències.
Gaudiu
del dia perquè només n'hi haurà un com el d'avui.
