TOTALMENT ADRIÀ
l’Adrià sempre havia sigut un nen normal fins que un dia li
van néixer unes ales. L’Adrià sempre s’havia imaginat com seria quan fos una
mica més gran: seria més alt o amb barba com el seu pare..., però mai s’havia
imaginat amb un parell d’ales. Però ja que les tenia va decidir provar que tal
funcionaven.
Molt aviat l’Adrià va començar a voletejar fent piruetes
en l’aire, s’ho estava passant millor que mai, però llavors va arribar l’hora
de tornar a casa. No sabia com els seus pares reaccionarien en veure les seves
extraordinàries ales. Com que tenia por que el deixessin d’estimar, només
entrar a casa es va posar un abric enorme. Els seus pares no van veure les ales
però els hi va semblar molt estrany que el seu fill portés un abric a dins de
casa.
Banyar-se va ser molt complicat amb l’abric, al igual que
anar al llit a dormir. L’abric donava molta calor i era incòmode, però l’Adrià
no volia que ningú veiés les seves ales per res del mon. Tenia por que el
rebutgessin.
A l’endemà al parc l’Adrià tenia massa calor per a jugar
a qualsevol dels seus jocs preferits llavors no jugava a res. Els viatges
llargs en cotxe eren insuportables, les classes de natació tot una tortura, era
molt difícil nedar amb aquell abric!.... i així va passar el temps. Fins que un
dia un nen va intentar treure-li l’abric. L’Adrià va sortir corrents amb la
cara vermella molt enfadat i trist i va desitjar que tant de bo mai li
haguessin sortit aquelles estúpides ales. Però llavors va veure uns ocells a
dalt del cel i va recordar quan havia estat el dia més feliç de la seva vida i
va ser la primera vegada que havia volat pel cel. Se li va ocórrer que potser
era l’abric i no les ales el que el feien sentir tan malament.
- Per què no et treus aquest abric tan lleig i pesat?- li
van preguntar els seus pares en veure´l tan trist. L’Adrià va aixecar la vista tímidament.
Els seus pares li van somriure animant-lo i l’Adrià els hi va tornar el
somriure. En aquell instant va saber que passés s el que passés els seus pares
sempre estarien al seu costat. Sense perdre més temps es va treure l’abric i va
desplegar les seves magnífiques ales i per fi l’Adrià va enlairar-se sense
sentir el pes d’aquell vell abric.
Des de dalt es va fixar en molts altres nens i nenes que
anàvem vestits amb abrics gruixuts i pesats, com abans ell. Tots ells van
seguir amb la mirada el vol de l’Adrià. Va haver-hi un moment de silenci i
llavors...... FIUUUUUUUU!!!! el cel es va omplir d’altres nens i nenes amb
ales. L’Adrià mai s’havia sentit tan feliç perquè ara era totalment ell,
l’Adrià, tal com devia ser.
Nois i noies de la Immaculada mai deixeu de ser vosaltres
mateixos. Mai amagueu qui sou. Estimeu-vos tal com sou. Només d’aquesta manera
sereu veritablement feliços.
Que passeu un molt bon dia!
