La nou d’or
Hi havia una vegada una nena de nom Maria, que tenia els
cabells negres com la nit. La bella Maria agradava de passejar pel bosc i
conversar amb els animals. Cert dia, va trobar en el sòl una nou d'or.
“Un moment, nena. Retorna'm aquesta nou, doncs em pertany a mi i ningú més”. En buscar el lloc d'on provenia la veu, la nena va descobrir un petit follet que agitava els seus braços des de les branques d'un arbre.
El follet vestia de capell verd i sabatilles carmelites i punxegudes. Els seus ulls verds i grans miraven a la nena fixament mentre repetia una vegada i una altra: “Vinga, t'he dit que em tornis aquesta nou d'or que és meva, nena”.
“Te la donaré si em contestes quants plecs té aquesta nou en la seva pell. Si falles, la vendré i ajudaré als nens pobres que no tenen gens que menjar”, va contestar la valenta nena enfrontant la mirada del follet. “Mil i un plecs” va contestar la criatura màgica fregant-se les mans.
La petita Maria, no va tenir llavors més remei que comptar els plecs de la nou, i efectivament, el follet no s'havia equivocat. Mil i una arrugues exactes, tenia aquella nou d'or. Amb llàgrimes als ulls, la Maria la va lliurar al follet, qui en veure-la tan afligida, va estovar el seu cor i li va dir: “Queda-te-la, noble noia, perquè no hi ha res tan bell com ajudar als altres”.
I així va ser com la Maria va poder tornar a casa amb la nou d'or, a alimentar els pobres de la ciutat i proveir-los d'abrics per protegir-se del cru hivern. Des de llavors, tots van començar a anomenar-la tendrament “Nou d'Or”, doncs els nens bondadosos sempre guanyen el favor i l'afecte de les persones.
“Un moment, nena. Retorna'm aquesta nou, doncs em pertany a mi i ningú més”. En buscar el lloc d'on provenia la veu, la nena va descobrir un petit follet que agitava els seus braços des de les branques d'un arbre.
El follet vestia de capell verd i sabatilles carmelites i punxegudes. Els seus ulls verds i grans miraven a la nena fixament mentre repetia una vegada i una altra: “Vinga, t'he dit que em tornis aquesta nou d'or que és meva, nena”.
“Te la donaré si em contestes quants plecs té aquesta nou en la seva pell. Si falles, la vendré i ajudaré als nens pobres que no tenen gens que menjar”, va contestar la valenta nena enfrontant la mirada del follet. “Mil i un plecs” va contestar la criatura màgica fregant-se les mans.
La petita Maria, no va tenir llavors més remei que comptar els plecs de la nou, i efectivament, el follet no s'havia equivocat. Mil i una arrugues exactes, tenia aquella nou d'or. Amb llàgrimes als ulls, la Maria la va lliurar al follet, qui en veure-la tan afligida, va estovar el seu cor i li va dir: “Queda-te-la, noble noia, perquè no hi ha res tan bell com ajudar als altres”.
I així va ser com la Maria va poder tornar a casa amb la nou d'or, a alimentar els pobres de la ciutat i proveir-los d'abrics per protegir-se del cru hivern. Des de llavors, tots van començar a anomenar-la tendrament “Nou d'Or”, doncs els nens bondadosos sempre guanyen el favor i l'afecte de les persones.
