Quan
el mestre i els seus deixebles caminaven sense rumb per l’àrida sorra del
desert, vam observar de lluny com se’ls apropava un grup de gent, no pas gaire
nombrós i d’aspecte cansat.
Quan
foren a la mateixa alçada, un d’ells es dirigí a un dels deixebles i li demanà
aigua. El deixeble, dubtós, mirà el mestre i esperà el seu consentiment.
Sorprenentment, el mestre negà amb el cap i continuà caminant.
El
deixeble, aleshores, tornà a desar la cantimplora al sarró i continuà caminant
darrere el mestre.
Un
segon deixeble s’aturà, féu mitja volta i tornà allà on era el grup de gent.
Tragué la cantimplora i esperà que tothom qui volgués en prengués aigua. Quan
la hi tornaren, a poc a poc i orgullós del que havia fet, tornà al grup del
mestre.
Sense
deixar de caminar, el primer dels deixebles mirà el mestre i en veure que no en
deia res s’hi adreçà tot demanant-li: -Mestre, t’han desobeït i no fas pas res?
No eren pas pobres, no eren pas malalts, no eren pas repudiats ni refugiats ni
exiliats.
Sense
donar temps de respondre, el segon deixeble s’hi apropà i argumentà: -Era gent
que necessitava aigua i la hi donada.
El
mestre somrigué, mirà el primer dels deixebles i li digué: germà, quan et sortirà
del cor ajudar algú, no necessitaràs pas mai l’aprovació de ningú.
