Em costa imaginar-te absent per
sempre.
Tants de records de tu se
m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense
tenir-te.
No vull parlar-te amb veu
melangiosa,
la teva mort no em crema les
entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig
de viure;
em dol saber que no podrem
partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos
companyia;
però d'aquest dolor en trec la
força
per escriure aquests mots i
recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço
a créixer
sabent que tu creixes amb mi:
projectes,
il·lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt
distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio
d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites
coses
i és en elles que et penso i que
t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou
força
per convertir tot el que fem en
vida
i acréixer l'esperança i la
bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les
roses,
maduraran els blats i el vent tal
volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em
transcorre
entre el record de tu, que
m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que
coneixes,
de persistir quan res no ens és
propici.
Des d'aquests mots molt
tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida
nova
i jo la visc, i en tu se'm
representa
sorprenentment vibrant i
harmoniosa.
No tornaràs mai més, però
perdures
en les coses i en mi de tal
manera
que em costa imaginar-se absent
per sempre.
Miquel
Martí i Pol
| 
