Havia
una vegada una bonica illa i d'una bellesa natural indescriptible, en la
que vivien els sentiments i els valors de la humanitat.
El bon humor,
la tristesa, la saviesa, com també tots els altres, inclús l'amor.
Un dia es va
anunciar als sentiments i valors que la illa estava a punt d'enfonsar-se.
Aleshores tots
van preparar els seus vaixells i van marxar.
Sols l'amor es
va quedar esperant, sol, pacientment, fins al darrer moment.
Quan la illa
estava a punt d'enfonsar-se l'amor va decidir demanar ajuda.
La riquesa va
passar prop de l'amor en una barca molt luxosa i l'amor li va dir:
- Riquesa... em
pots dur amb tu?
- No puc perquè
tinc molt or i plata dins del meu vaixell i no hi ha lloc per a tu, ho sento
amor...
Aleshores
l'amor va decidir demanar-ho a l'orgull que passava amb una magnífica barca.
- Orgull, t'ho
prego... pots portar-me amb tu?
- No puc
portar-te amor - va respondre l'orgull - Aquí tot és perfecte, podries arruïnar
la meva barca i ... com quedaria la meva reputació?
Aleshores
l'amor li va dir a la tristesa que s'estava acostant:
- Tristesa t'ho
demano, deixa'm anar amb tu!
- No amor ... -
va respondre la tristesa- Estic tant trista que necessito estar sola.
Fou aleshores
que el bon humor va passar davant l'amor, però estava tant content que no va
sentir que l'estaven cridant.
De cop i volta
una veu va dir:
- Vine amor, et
porto amb mi.
L'amor
va mirar a veure qui li parlava i va veure a un vell.
L'amor
es va sentit tant content i ple de goig que es va oblidar de preguntar-li el
nom.
Quan
va arribar a terra ferma, el vell se'n va anar.
L'amor
es va donar compte de quant li devia i li va preguntar a la saviesa:
-
Saviesa, em pots dir qui era aquest que ha ajudat?
-
Ha estat el temps -va contestar la saviesa amb veu serena.
-
El temps? ... - es va preguntar l'amor- Per què serà que el temps m'ha ajudat?
-
Perquè sols el temps és capaç de comprendre quan important és l'amor en la
vida.
