Reflexió-Pregària dijous 30 de març 2017

Avui voldria dedicar la pregària a una tema que està molt present a les notícies i que, ja sigui molt o poc, tots n’hem sentit a parlar. Els refugiats són persones com nosaltres i no mereixen ser discriminats. El que llegiré a continuació són les vivències d’un nen a la guerra.

Dia 50

Ja fa 50 dies que vam sortir de Síria, la situació ha empitjorat. Últimament el pare i la mare discuteixen molt. No entenc per què han canviat tant les coses. No entenc res, des que vam marxar de casa res no ha tornat a ser igual. Jo no sé per què ens en vam anar, allà estàvem millor. Quan li ho vaig preguntar a la mare, ella va intentar desviar el tema dient que era una cosa massa complicada per a un nen innocent com jo.

De vegades enyoro l’àvia. El pare em va explicar que ella era massa gran per  caminar tants kilòmetres i que s’estimava més quedar-se allà.

Dia 53

Avui he descobert una realitat horripilant. Quan el meu pare estava rentant-se els peus, jo he entrat a l’habitació per agafar una galleda i he vist els peus del meu pare. Els tenia inflats i sagnants. És una imatge que mai oblidaré.

No entenc per què tenia ferides als peus, ells em van dir que a Europa no sofriríem més. Per què no ens deixen hi passar?

Dia 58

Avui han arribat 70 persones més. Hi havia nenes que tenien els peus ferits i les sabates esparracades, la meva germana diu que han caminat molt i que per això tenien els peus així. També ha dit que jo tenia sort, que quasi no havia caminat gens, que el pare em portava a collibè. Crec que té aquelles ferides per culpa meva.

Dia 62

Avui han arribat moltes persones. Però aquestes eren diferents, portaven tots una samarreta verda i estaven repartint caixes a les famílies. Tots ploraven a llàgrima viva. Hi ha una nena de la meva edat que m’ha dit que el lloc on estàvem era un camp de refugiats de la guerra i que no ens deixaven entrar a Europa. No paro de preguntar-me per què. Que jo sàpiga no els hem fet res dolent que serveixi com a excusa per a negar-nos el pas. Cada dia que passa tinc més dubtes. Cada dia que passa tinc més por.

Dia 74

Ja no tinc més ganes d’escriure. Ahir vaig descobrir que la meva ciutat natal havia estat bombardejada. Cada vegada que penso en això m’adono que el meu futur és incert.

No podem deixar que coses com aquestes segueixin passant al món. Milers de nens passen penúries cada dia. Cada cop el seu futur és més incert. Cada cop tenen més dubtes, cada cop tenen més por.

PREGÀRIA 30 DE MARÇ DEL 2017

BON DIA DELS DIJOUS

Les dues muntanyes

En una terra deshabitada hi havia dues muntanyes que s'alçaven al bell mig d'una gran plana.

Una, era molt alta. Estava formada per unes roques grises, quasi blanques, que brillaven des que sortia el sol fins que s'amagava. Des del cim d'aquesta muntanya hom podia contemplar per tots costats una gran extensió de terra.

L'altra era més petitona. No tenia roques que brillaven, ni es podia veure gran cosa des del seu cim. L'única cosa que ens podia oferir era el color vermell de la seva argila i el verd de les herbes salvatges.

Un dia, la muntanya gran pensava: "Jo sí que en sóc, de bonica! En canvi aquesta muntanya veïna, tan baixa i tan lletja. No m'agradaria gens ésser com ella...”

La petita també feia els seus pensaments, i deia: "Per què dec servir jo? Sóc baixa, trist..., no tinc ni un punt que brilli..., només quatre herbots que prou reina tenen per a créixer.”

Ah! però..., sabeu que va passar? Doncs, que un dia varen arribar per aquelles terres uns nois i noies forasters, carregats amb motxilles i tendes, buscant un lloc per acampar.

En veure aquelles muntanyes, van pujar primer a la més alta. Tots quedaren sorpresos de la seva bellesa i van decidir quedar-se al seu cim. Ah renoi! S'adonaren de sobte, que tot era pedra i no hi havia ni un sol lloc per a poder clavar la tenda...

   Ben desenganyats van baixar cap a la petita, encara que no els agradés tant.

   No sabeu pas l'alegria que van tenir quan van veure que allà sí que la tenda es clavava fàcilment.

   Van passar uns dies, i com que hi estaven tan bé, decidiren quedar-s'hi una bona temporada.

   Llavors començaren a plantar-hi verdures, arbres, flors i una gran figuera.

Aquella muntanya que pensava que no servia per a res, va convertir-se en un lloc meravellós, on la vida era agradable i acollidora. Mentre que la muntanya gran es va haver de quedar tota la vida igual, com al principi.

Aquest conte ens ensenya que no hem de jutjar a ningú per la seva aparença ni discriminar per com vesteixen o com són físicament les persones. Esperem que us hagi agadat. Que tingueu un BON DIA

Reflexió-Pregària dijous 23 de març 2017

LA PAZ VENDRÁ

    Si crees que la sonrisa es más fuerte que las armas.
    Si crees en el poder de una mano tendida.
    Si crees que lo que aúna a los hombres es más fuerte que lo que los separa.
    Si crees que ser diferente es una riqueza y no un peligro.
    Si sabes mirar a los otros con un poco de amor.
    Si prefieres la esperanza a la sospecha.
    Si estimas que debes dar el primer paso para acercarte al otro.
    Si puedes alegrarte de la alegría de tu vecino.
    Si la mirada de un niño puede, todavía, desarmar tu corazón...
    LA PAZ VENDRÁ.
    Si la injusticia que padecen los otros te duele tanto como la que tú sufres.
    Si sabes aceptar que el otro te haga un servicio.
    Si crees que el perdón va más allá de la venganza.
    Si sabes cantar la alegría de los demás y danzar su fiesta.
    Si puedes escuchar la desdicha que te hace perder tu tiempo y permanecer con la sonrisa en los labios.
    Si sabes aceptar la crítica sin defenderte.
    Si crees que los demás te pueden ayudar a cambiar.
    Si no te escandaliza el Evangelio.
    LA PAZ VENDRÁ.
    Si sabes escoger y aceptar un punto de vista distinto del tuyo.
    Si no descargas tus culpas sobre los demás.
    Si el otro es para ti, ante todo un hermano.
    Si la cólera es para ti debilidad, y no una prueba de fuerza.
    Si prefieres ser herido, antes de hacer daño a nadie.
    Si miras al pobre y al oprimido sin tenerte por un héroe.
    Si crees que el amor es la única fuerza.
    Si crees que la paz es posible,
    LA PAZ VENDRÁ.

Cat Stevens “Peace Train”

https://www.youtube.com/watch?v=UkTQri3a4Gg

PREGÀRIA 16 DE MARÇ DE 2017

La pregària d'avui la vull dedicar a la figura del pare, pel fet que aquest diumenge celebrarem el dia de Sant Josep, és a dir, el dia del pare.
Tots tenim o hem tingut un pare, i els nostres pares van tenir també uns pares que són els nostres avis.

La cadena és tan llarga com la història de la vida, ja que a més dels homes, els animals també tenen família, on també destaca la figura del pare, i, cal esmentar que, ells van poblar la Terra abans que nosaltres.
Els pares, tant els pares com les mares, són una peça fonamental en la nostra vida i, en la nostra família, tots dos tenen la mateixa importància.
Però aquest diumenge celebrem el dia del Pare i tot pensant en ell, hem de valorar i agrair la seva generositat per voler tindre una família, per estar disposat a treballar i esforçar-se perquè siguem feliços, cuidats i estimats.

Procuren que no ens falti de res i es preocupen pel nostre futur, ens porten a aquesta escola on tenim la nostra classe, els nostres amics, el nostre pati, els nostres professors i rebem una educació de qualitat.
Aquí aprenem a ser futurs pares i a lluitar en la vida com ells ho fan.
En aquest sentit, avui vull centrar-me en un cas especial, en millers de pares que lluiten i s'esforcen però, malauradament, en aquest cas, és per sobreviure. Parlo dels refugiats.

Pares que lluiten en els camins plens de fang, en el desert, en el mar, en el fred de la nit, suportant fred, calor i por. Sobretot molta por pels seus fills perquè volen per a ells un lloc millor.
I sabeu quin és aquest lloc millor?

Doncs és el teu barri, la teva casa, la teva escola i els teus amics.
I, per descomptat, la teva família, els teus pares, els teus germans i aquesta pau i tranquil·litat que gaudeixes cada dia. Tots ells donarien el que fos perquè els seus fills tinguessin el que tu tens. Volen venir a treballar, a col·laborar, a viure amb nosaltres i, perquè no? A ajudar-nos, a ensenyar-nos els seus costums i la seva cultura, si hi estem interessats.
Per a ells tenim i vivim a l'indret dels seus desitjos.

No ho sabies?

Doncs t'ho repeteixo, vivim on ells desitjarien viure.
Mira al teu voltant. Vius tranquil, còmode i feliç. Tens una família que t'estima i et dóna força. A més, vas a una bona escola on aprens, fas amics, fas esport...

A casa, fins i tot, i amb el permís del pare, pots escollir el canal que vols veure a la televisió.

Passeges, vas d'excursió, rius i t'ho passes bé.

I, de nou, torna a aparèixer el teu pare que es preocupa perquè tot funciona al teu voltant, cuida i treballa pel lloc dels teus desitjos.
En definitiva, tot això per dir-te que valoris el que tens, valoris als teus pares i gaudeixis del lloc on vius.

Aquest diumenge, desitjo que passis un bon dia del pare!! Feliç Sant Josep!!

Reflexió-Pregària dijous 2 de març 2017

Hoy estuve pensando en la mala costumbre que tenemos las personas de valorar algo  solamente en su ausencia.

Valoramos el dinero cuando nos falta.

Valoramos el tiempo cuando no lo tenemos.

Valoramos la familia cuando estamos lejos de ella.

Valoramos el frío cunado hace calor, y deseamos que haga calor cuando hace frío.

Nos quejamos porque tenemos que ir a trabajar, y si no tenemos trabajo también porque nos falta, y entonces es cuando se valora el trabajo sea cual sea.

Nos quejamos porque tenemos que ir a la escuela, y denunciamos que millones de niños y niñas en el mundo no tengan escuela.

Solamente cuando recibimos un golpe bajo, dejamos de posponer la vida para después.

Vivimos de recuerdos del pasado, o anhelando un futuro que ni sabemos si vamos a alcanzar…

Mientras sufrimos el presente como si nos encontráramos en una prisión sin salida.

Nos quejamos de nuestros hijos pequeños, y luego cuando crecen deseamos que vuelvan a ser niños.

Vivimos discutiendo con nuestros padres, y luego cuando mueren, anhelamos con todo nuestro ser poder retroceder el tiempo y darles tan solo un abrazo más.

Nos quejamos de todo lo que nos falta, y nos olvidamos de disfrutar de lo que tenemos.

El ayer ya pasó, y el futuro es incierto.

Solamente nos queda vivir aquí, y ahora, y sembrar lo mejor que tengamos, confiando en que vamos a cosechar lo mejor después.

¿Por qué esperar para decir te quiero?

¿Por qué no luchar hoy por lo que deseas?

¿Por qué guardarte sonrisa, abrazos y besos?

¿Por qué no pedir perdón?

Nunca creemos que se nos puede acabar el tiempo, hasta que se nos acaba.

Nunca creemos que podemos perder algo, hasta que lo perdemos.

¿Por qué no mejor disfrutar del sol, cuando está brillando?

¿Por qué no mejor dejar que la lluvia nos moje, cuando está lloviendo?

¿Por qué no reír cuando estamos felices, y llorar cuando estamos sufriendo?

Sufrir también es vivir.

Que duela también es señal de que puedes SENTIR.

Sentir, todavía es señal de que hay ESPERANZA.

No esperes enterarte que estás muriendo, para empezar a VIVIR.

La vida es solo esto, el AQUÍ y el AHORA.

¡No lo dejes escapar!

Es tiempo de cambiar

EL BON DIA DEL DIJOUS 2 DE MARÇ DE 2017

                                                                       

D’UNA EN UNA

En una posta de sol, un amic nostre anava caminant per una deserta platja. Mentre caminava va començar a veure que, en la distancia, s’apropava un altre home. A mesura que avançava, va veure que era un nadiu i que anava inclinant-se per a recollir alguna cosa que després llançava a l’aigua. Una vegada i una altra llançava amb força aquestes coses a l’oceà. Al ser més a prop, el nostre amic va observar que l’home estava recollint estrelles de mar que la marea havia deixat en la platja i que, una per una, tornava a llançar-les a l’aigua. Intrigat, el foraster es va apropar a l’home a saludar-lo.

-Bona tarda, amic. Venia preguntant-me què és el que fa.

-Estic retornant estrelles de mar a l’oceà. Ara la marea està baixa i ha deixat sobre la platja totes aquestes estrelles de mar. Si jo no les torno al mar, es moriran per falta d’oxigen.

-Ja entenc- va replicar el seu amic, però sobre la platja deu haver milers d’estrelles de mar. Són masses!!! I el més probable és que això estigui succeint a centeners de platges al llarg de tota la costa. No s’adona que és impossible que el que vostè pot fer sigui de debò important???

El nadiu va somriure, es va inclinar a recollir una altra estrella de mar i, mentre tornava a llançar-la al mar contestà:

-      Per cadascuna d’elles, sí que és important!!!!

Anthony de Mello- la oración de la rana

El temps de Quaresma és un temps de preparació, de reflexió, de canvi, cap a actituds que ens acostin més a Jesús.

Es responsabilitat nostra tot el que fem, però també el que deixem de fer.

No et quedis indiferent davant de les situacions, cada acció que fem, per petita que sigui, ens porta a un món millor.

Que passeu  tots i totes un bon dia!!!!!

EL BON DIA DEL DIJOUS DEL 23 DE FEBRER DE 2017

Bon dia,

Avui dia de dijous gras és dia de disbauxa i gresca. Està molt bé saber passar-s'ho bé amb els amics i riure , riure molt...diuen que riure allisa les arrugues i allargar el pas...però no oblidem nens i nenes que molt a prop nostre també hi ha persones que no estan massa per festa...avui vull dedicar la pregària a tots aquells que estan curant-se d'una malatia i a tots els que els envolten: amics familiars coneguts veïns companys de feina metges i infermers...

Tot sovint sentiu a dir  que el més important és la salut. Clar, quan estem sans no li donem massa importància oi?
Avui us demano que hi penseu...que estigueu a prop dels que ens necessiten i que valorem molt el que realment importa: estimar .

EL BON DIA DEL DIJOUS DEL 15 DE FEBRER DE 2017

EL VELL SAVI

Un matí d’estiu, sota l’ombra de l’alzina, un vell savi explicava al seu aprenent com se sentia en els dies tristos i grisos que sovint l’acompanyaven, i de les batalles i lluites interiors que vivia ell, i totes les persones d’aquest món.

-Fill, dins de tots nosaltres hi ha una batalla entre dos llops- va començar a explicar –un d’aquests llocs és l’ira, l’enveja, la gelosia, la tristesa i l’avarícia, també l’arrogància, l’auto-compassió, la culpa, el ressentiment, la inferioritat, la mentida, el fals orgull i la superioritat.

-I qui és l’altre llop?- va preguntar el jove.

-L’altre llop és l’alegria, la pau, l’amor, i també l’esperança, la serenitat, la humilitat, l’empatia, la generositat i la compassió.

El jove va meditar, ja sabia que abans de preguntar qualsevol cosa s’ho havia de pensar una estona o el savi s’enfadava. Així doncs finalment va preguntar al savi:

-I quin llop ha guanyat la batalla?

El vell savi va contestar:

-Aquell llop al que tu més alimentis.