Campanya Solidària Nets i polits

La campanya solidària "Nets i polits" ha estat tot un èxit. Moltíssimes gràcies per a la vostra solidaritat aportant tot tipus de productes d'higiene personal. Un any més, la Immaculada és sensible a les necessitats socials. 

Bon dia del dijous, 14 de desembre de 2017

BON DIA, ESPECIAL ADVENT.

Dijous, 14 de desembre de 2017

Ens trobem en la segona setmana d’Advent. L’Advent és un temps litúrgic. És el moment que tenim els cristians per preparar els nostres cors a la vinguda de Jesús, un moment per reflexionar i per canviar tot allò que no ens agrada de nosaltres. No caiguem en l’error de pensar que el Nadal és consumisme i regals, sinó que és la celebració amb joia del naixement de Jesús.

Lectura de l’Evangeli Mc 1, 1-8

Comença l'evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.

En el profeta Isaïes hi ha escrit: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. És la veu d'un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. Es presentà, doncs, Joan, que batejava en el desert i que predicava un baptisme de conversió per al perdó dels pecats. Anaven a trobar-lo gent d'arreu de Judea i tots els habitants de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.

Joan duia una roba de pèl de camell i portava una pell a la cintura; s'alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així:

-Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant.

Reflexió:

La cura del planeta que ens sosté, la lluita contra la fam i la misèria, el desig d’un món més pacífic, d’una política més participativa, d’una economia més justa, d’unes famílies més felices són signes que ens enuncien que és possible canviar coses i que, potser sense saber-ho, el món continua desitjant la teva vinguda.

Bon dia del dijous, 30 de novembre de 2017

UNA DE GRANOTES

Va dir la granoteta ver-ampolla:

-       “La meva llengua és la més llarga de totes” – i va començar a saltar intentant caçar mosques.

Va dir la granoteta verd-lloro:

-       “Les meves potes són les més llargues de totes” – i va començar a saltar intentant caçar mosques.

Va dir la granota verd-poma:

-       “Els meus ulls són els més grans de tots” – i va començar a saltar intentant caçar mosques.

Va dir la granota verd-petroli:

-       Ei, doncs jo sóc la més llesta de totes” – i va començar a saltar intentant caçar mosques.

I allí estaven totes, saltant i saltant. Però cap caçava res.

Totes? No, va quedar la granoteta verd-aigua quieta, molt quieta. A ella no se li ocorria res a dir. I allí estava, immòbil i callada, quan va passar una mosca just per davant seu. I, és clar, la granoteta verd-aigua la va caçar i se la va menjar.

Així són les coses: si vols aconseguir alguna cosa no presumeixis de poder guanyar-la, senzillament, guanya-la.

Que tingueu un bon dia!

Campanya Solidària 2017

PÒSTER

Reflexió-pregària del dijous, 16 de novembre 2017

Bon dia, avui direm tots junts la pregària que Jesús ens va ensenyar.

Però pensem primer....

Si diem PARE NOSTRE em de tractar i cuidar al del costat com el nostre germà. Pensant en ell. Mireu als companys de l’aula, amb els que compartiu moltes hores cada dia...mireu-vos als ulls, potser se us escapa un somriure...busqueu aquell company/a amb el que mai parleu, aquell amb el que mai jugueu...o al que sempre feu parar, aquell que sabeu que sovint està sol...dediqueu-li avui el vostre somriure, digueu-li amb la vostra mirada que SÍ, que també pot comptar amb vosaltres.

Pensem...dediquem uns segons, en silenci, a pensar que puc fer jo...QUÈ FARÉ, perquè avui i no sols avui...CADA DIA, aquest company/a es senti una mica més feliç.

(Uns segons de silenci)

Diguem tots junts, ara sí, un Pare Nostre per començar aquest meravellós dia:

Pare Nostre que esteu en el cel.....

Reflexió-Pregària dijous 30 de novembre 2017

Narrador: El mestre s’aturà de sobte i mirà els peus d’un dels seus deixebles i li demanà:

Mestre: Germà, aquestes no són les espardenyes que duies ahir, oi?

Deixeble 1: No pas mestre, aquelles ja no es veuen i n’he aconseguides d’altres de més actuals, ja no m’agraden pas.

Mestre: Però ja les has trencades, no et servien pas per caminar?

Deixeble 1: No, no és pas això, simplement han passat de moda, ja no m’agraden.

Narrador: A la conversa, s’hi incorporà un segon deixeble que intentà aclarir la confusió del mestre.

Deixeble 2: Mestre, la qüestió és fàcil: serveixen com qualsevol altres, però la roba perd valor, i va canviant...

Narrador: El mestre tallà el deixeble i mirant el terra afirmà.

Mestre: No germans, no. La qüestió és fàcil: sabeu el preu de les coses però esteu oblidant-ne per què han estat fetes i el valor que tenen.

Sálvame. Dr. Fargo

Reflexió-Pregària dijous 23 de novembre 2017

Cuando vamos avanzando por el camino que hemos elegido hacia lo mas alto de los sueños que deseamos, inevitablemente vamos a tener buenos y malos momentos, es la ley de la vida. Los buenos momentos son los de alegría y euforia. Son aquellos que te hacen pensar que puedes con todo, que tienes el mundo a tus pies y te ayudan a avanzar de manera rápida por el camino deseado. En cambio en los malos momentos, donde es posible quedar atrapados, son aquellos que van acompañados de tristeza, lágrimas y melancolía. Lo realmente importante es que salgamos de esos momentos difíciles en los que la vida te pone a prueba. Tenemos que aprender a caer y levantarnos una y mil veces si es necesario y tratar de aprender de esos momentos difíciles ya que también los necesitamos para avanzar.

Cuando las cosas se ponen difíciles y entra en nuestra mente el pensamiento de que no somos capaces de seguir adelante, simplemente no hay que rendirse.

En la vida nos encontraremos con distintos momentos, pero los que realmente important son aquellos que te hacen sentir bien. Hay que seguir luchando con todas nuestras fuerzas para alcanzar nuestros sueños, sin dejar que nadie lo impida. No debemos compararnos con nadie ya que cada uno es único y tiene virtudes distintas, la vida relativamente es corta y deberíamos dedicarle tiempo a lo que realmente nos hace felices, sin olvidar que todos somos humanos y cometemos errores, y saber reconocerlos, es mejorar como persona día a día

Alumnos de 4 ESO A 

Le cant des sirènes. Fréro Delavega

Manualitat de 4t de primària

Els nens i nenes de 4t de primària han fet un punt de llibre, però ben especial. Relacionat amb el lema d’enguany Els refugiats et necessiten,  han dibuixat una casa amb gomets de colors i, a l’altra cara del punt de llibre, han escrit el lema però canviant el “et” per “ens”, podent llegir Els refugiats ens necessiten.

Amb aquestes activitats anem interioritzant el nostre lema i prenent consciència del seu significat.

BON DIA DEL DIJOUS, 2 DE NOVEMBRE

Mira les teves mans,són úniques,irrepetibles.

Però com són les teves mans en la vida?

Hi ha mans blanques, morenes o negres; petites o grans; senzilles o molt enjoiades, humils o molt clamoroses. Mans suaus o  aspres; càlides o fredes; tancades  o obertes; sensibles o indiferents; mans  que acullen o rebutgen; que criden o expulsen; que assenyalen amb el dit o accepten.  Mans plenes  o  buides; que demanen o  comparteixen;  que roben  o donen;  que  van per lliure o unides; que treballen o s’escaquegen; que es comprometen o passen; mans amb durícies o massa manicura; netes o brutes; que es dobleguen o lluiten;que serveixen o utilitzen. Mans amigues que  acaricien o mans  que  peguen; pacífiques o violentes; que respecten o menyspreen; que odien o perdonen; que tiren llenya al foc o  apaivaguen; que curen o fereixen, acompanyen o abandonen; que creen o copien;

En veritat necessitem de les mans de tots.  “Un altre món és possible. Depèn de Tu” Depèn de les mans de tots i totes.

QUE TINGUEU UN BON DIA!!

Reflexió-Pregària dijous 26 d'octubre 2017

Bon dia, comencem la pregària d’avui i la primera pregària del curs.

Parlarem del tema de la diversitat, un tema que no fa gaires anys, era impensable que una persona pogués expressar tan lliurement els seus sentiments i mostrar-se tal com és.

A dia d’avui, encara els homosexuals troben problemes per adaptar-se adequadament a la societat. Per desgràcia, trobem molts casos de discriminació per part dels heterosexuals cap als homosexuals i transsexuals, que han provocat que aquests s’hagin d’amagar només per voler ser ells mateixos.

Aquí van alguns exemples que ens haurien de fer reflexionar:

- Vaig estar 20 anys vivint dintre de l’armari pensant que no em mereixia viure sent així i ara he trobat la felicitat amb el meu novio, tot i que no em parlo amb els meus pares des de fa 10 anys. –Diego 30 anys.

- És molt dur haver d’estimar d’amagat, haver d’agafar-se de la mà en una habitació tancada, donar-se un petó en un lavabo, i és dur estimar-se només tancades entre 4 parets. És dur que la societat no em deixi ser feliç. –Noia anònima.

- No m’agrada anar pel carrer i que la gent em miri malament només per tenir el cos que no em correspon. Però m’agrada menys haver de sortir al carrer vestit d’una manera que em fa sentir que no sóc jo mateixa. –Noi transsexual anònim.

“Sigues qui ets i digues el que sents, perquè aquells a qui els hi molesta, no importen, i a qui els importes, no els molestes”

Que tingueu un molt bon dia.

                                                                                                    Alumnes de 4 ESO B

https://youtu.be/F5PJhmkQmnc

BON DIA DEL DIJOUS, 19 D'OCTUBRE DE 2017

Aquest conte explica una història de quatre amics, que abans de conèixer es consideraven poca cosa, poc importants. Però quan van sentir l’amistat i el recolzament de la colla van veure que eren tan valuosos com qualsevol altre animal del bosc.

En un preciós bosc del Montseny hi havia força animals, uns llops que corrien i caçaven en manada. Uns conills que vivien junts en un gran cau, una família de caderneres que alegraven amb el seu cant els matins del bosc, precioses papallones...

També hi vivien altres animals que malgrat tenien moltes qualitats estaven tristos perquè ells no se les veien. Un dia mentre passejava una tortuga pel bosc va veure un ratolí tot trist:

 TORTUGA: Què et passa?

RATOLÍ: Sóc el més petit del bosc, mira els conills que grans són i com salten!

TORTUGA: A mi m’agradaria ser com tu, àgil, ràpid, et pots amagar a qualsevol cau, t’enfiles amb facilitat per les pedres...

RATOLÍ: Tot això t’agrada de mi?

TORTUGA: I més coses, no com jo que sóc lenta i pesada, vaig tan a poc a poc que sempre vaig sola.

RATOLÍ: Però ets tranquil·la i forta, jo no tinc pressa, podem passejar junts.

I així ho van fer, van veure el bosc amb altres ulls, flors precioses en les que mai s’havien fixat, petits insectes... I de sobte van veure un corb tot moix:

RATOLÍ: Què et passa corb?

CORB: No sentiu com canten les caderneres? Quina sort tenen! Jo en canvi tinc molt mala sort, la meva veu és horrible, no puc cantar...

TORTUGA: Ni jo, però pots volar, veure aquest bosc des del cel, tens unes plomes de color negre precioses!

RATOLÍ: Vine amb nosaltres, estem veient el bosc com no l’havíem vist mai!

Càritas a la Immaculada

El dimecres, 11 d’octubre, part de l’Equip de Pastoral va rebre la visita de Càritas Diocesana de Barcelona. Una reunió informativa sobre els diferents projectes que duen a terme dins de l’àmbit d’Educació en valors i Escoles amb cor.

BON DIA D'EMILIE. 3 OCTUBRE 2017

descargar

BON DIA DEL DIJOUS 5 D'OCTUBRE 2017

L'amor i el temps

Havia una vegada una bonica illa i d'una bellesa natural indescriptible, en la que vivien els sentiments i els valors de la humanitat.

El bon humor, la tristesa, la saviesa, com també tots els altres, inclús l'amor.

Un dia es va anunciar als sentiments i valors que la illa estava a punt d'enfonsar-se.

Aleshores tots van preparar els seus vaixells i van marxar.

Sols l'amor es va quedar esperant, sol, pacientment, fins al darrer moment.

Quan la illa estava a punt d'enfonsar-se l'amor va decidir demanar ajuda.

La riquesa va passar prop de l'amor en una barca molt luxosa i l'amor li va dir:

- Riquesa... em pots dur amb tu?

- No puc perquè tinc molt or i plata dins del meu vaixell i no hi ha lloc per a tu, ho sento amor...

Aleshores l'amor va decidir demanar-ho a l'orgull que passava amb una magnífica barca.

- Orgull, t'ho prego... pots portar-me amb tu?

- No puc portar-te amor - va respondre l'orgull - Aquí tot és perfecte, podries arruïnar la meva barca i ... com quedaria la meva reputació?

Aleshores l'amor li va dir a la tristesa que s'estava acostant:

- Tristesa t'ho demano, deixa'm anar amb tu!

- No amor ... - va respondre la tristesa- Estic tant trista que necessito estar sola.

Fou aleshores que el bon humor va passar davant l'amor, però estava tant content que no va sentir que l'estaven cridant.

De cop i volta una veu va dir: 

- Vine amor, et porto amb mi.

L'amor va mirar a veure qui li parlava i va veure a un vell.

L'amor es va sentit tant content i ple de goig que es va oblidar de preguntar-li el nom.

Quan va arribar a terra ferma, el vell se'n va anar.

L'amor es va donar compte de quant li devia i li va preguntar a la saviesa:

- Saviesa, em pots dir qui era aquest que ha ajudat?

- Ha estat el temps -va contestar la saviesa amb veu serena.

- El temps? ... - es va preguntar l'amor- Per què serà que el temps m'ha ajudat?

- Perquè sols el temps és capaç de comprendre quan important és l'amor en la vida.

Que tingueu un bon dia!!!!

EUCARISTIA COMIAT DE PRIMÀRIA.

Demà acabem el curs. Sentim certa  nostàlgia.

Aviat arriba el moment d’acomiadar-se d’una etapa. Segur que tots esteu recordant un munt de coses, avui és un moment per buidar de motxilla plena d’experiències i moments que mai oblidareu per recordar moments que ja  no tornaran. Moments que fan que som com som.

Ara s’obren nous camins per a tots vosaltres. Si seguiu sembrant de ben segur recollireu, si seguiu escoltant aprendreu,  i si arriben inconvenients caldrà afrontar-los i superar-los. Segur que lluitant us en sortireu.

La vida és bonica, i serà bonica si decidim posar-hi bellesa, si decidim comprometre'ns i ho fem de debò en tot moment. Aquest compromís és, en essència, una actitud que podem escollir tots nosaltres.

Les coses que vivim, si ens agraden, són com són; ara bé, si no ens agraden, les coses també són com són. La feina de cadascú és posar el signe, el color, i el sentit en allò que fem. Tots per tots ho aconseguirem.

Sigueu honestos, generosos i sincers. Aquest és el nostre desig, de tot el professorat que heu tingut al llarg d’aquests cursos, de les Germanes i del personal de la vostra escola, la Immaculada Concepció d’Horta.

Us convidem a tenir desitjos que us facin créixer. A ser amics per sempre.Tots i totes hem fet camí junts, hem viscut experiències i hem après mútuament. Ens hem implicat entre tots i per tots, en especial aquest darrer curs per els refugiats. Han valgut molt la pena aquests moments plegats. Oi que sí? Ara inicieu nous horitzons. Tot està per fer i tot és possible.

Hi ha moments en els quals sentim que la vida val molt la pena, que és molt bonica. Com ara aquest, on donem gràcies a Déu per haver arribat fins aquí. El simple fet de ser vius, és un regal extraordinari. La vida és una oportunitat per aprendre, créixer, compartir, i estimar. Tots per tots ho hem experimentat i així ho desitgem.

En Joan i jo, la Sònia, en nom de tots qui fem i som la vostra escola, la Immaculada Concepció d’Horta, desitgem que continueu sent una promoció de referència. Brindeu el millor del que posseïu, sou vosaltres mateixos, a tothom qui us envolta i estima. Us estimem i us desitgem el millor. Un petó a cadascú de vosaltres i a reveure. Amics per sempre!!

Sònia García i Joan Gutiérrez, tutors de 6è de primària.

Curs 2016-‘17

EL BON DIA DEL DIJOUS, 25 DE MAIG

UN CONTE PER REFLEXIONAR

El conte que llegirem a continuació serveix per adonar-nos que els obstacles i reptes de la vida són necessaris per trobar el valor que tots tenim dins nostre. Si afrontem de manera positiva les dificultats del camí de la vida, aquests poden esdevenir oportunitats per créixer i fer-nos més forts.

 És fonamental l’actitud que prenem davant d’aquelles situacions difícils i complicades. De nosaltres depèn com vivim el problema i com ens en sortirem.

 

CONTE

Fa molt de temps, un rei va col·locar un roc al mig d’un camí per obstaculitzar el pas. La intenció del monarca era comprovar si algú s’atrevia a retirar la immensa pedra. Varen passar per allà els cortesans i comerciants més adinerats del país, però en trobar-se davant el roc, feien tot el possible per esquivar-lo o trobar camins alternatius. Molts maleïen al rei per no mantenir els camins en condicions, però ningú va fer el menor gest per intentar treure el roc que obstaculitzava el pas pel camí

Un dia va passar un camperol per aquell camí, que portava unes verdures carregades a l’esquena. En veure l’obstacle, va deixar la seva càrrega al terra i, agafant el roc, va retirar-lo i col·locar en un costat del camí. Va ser dur retirar-lo però al final ho va aconseguir.

Mentre tornava a agafar la seva càrrega de verdures es va adonar que en el lloc on hi havia el roc hi havia un gran forat al terra i un petit cofre en el seu interior. El va obrir i, per a la seva sorpresa, va  descobrir que contenia monedes d’or i una nota signada pel rei, que deia: Aquestes monedes d’or seran per a la persona que retiri el roc del camí.

El camperol va comprovar una cosa que els cortesans i comerciants mai van entendre: que cada obstacle en la vida és una oportunitat per desenvolupar-nos com a persones i que és en el nostre esperit de superació on resideix la major de les recompenses.  

 

Un cop llegit el conte, podem reflexionar sobre aquestes preguntes:

 

      Quina motivació ha tingut el camperol per empenye’l a treure la pedra?

      Per què no s’ha deixat guiar per les actituds dels comerciants i cortesans?

EL BON DIA DEL DIJOUS 11 DE MAIG

Motivació

Hi ha un proverbi africà que diu: “Si vols anar ràpid, ves sol; si vols arribar lluny, ves acompanyat“. Nosaltres, els humans, creem col·lectivament la nostra realitat, tant per les nostres accions com per la nostra manca d’acció. Per aquesta raó, només trobarem la manera de sortir d’aquesta crisi, si anem junts. Sembla com si les crisis actuals, inevitablement, siguin el mitjà per a un procés d’aprenentatge de la humanitat. Podem esperar fins que els problemes empitjorin, amb l’esperança de realitzar els canvis apropiats quan la crisi toqui fons. O podem actuar ara, aprofitant l’oportunitat que se’ns ofereix per aprofundir en la nostra empatia i cooperar millor amb els altres i amb la vida mateixa. Com ho fem?

Pregària:

Per fer poble i terra

tots valem, sabem i podem

Si tens cinc, posa cinc

si tens dos, posa dos

si tens un, posa un

si ets cec, sostingues al que és coix

si ets coix, sostingues al que és cec

si ets coix i cec, encara pots cantar i no és poc en temps de desencís

Sigues valent i humil

per descobrir i reconèixer el teu do

accepta’l i accepta’t a tu mateix amb ell.

Si Déu et va donar cor que el teu cor

no falti a l’hora de la fraternitat.

Si Déu et va donar alegria

que la teva alegria no falti a la festa dels pobres..

Si Déu et va fer reflexiu

que la teva reflexió no falti a l’hora de mesurar els passos

per aconseguir un demà millor.

Anima’t!!! Junts fem terra!!

EL BON DIA DEL 18 DE MAIG

Pregària   a la Verge Maria

Som al mes de maig ,el mes de la Verge Maria i és per això que els més grans de Parvulari li han dedicat aquestes pregàries:

1. Gràcies per cuidar-nos.
2. Gràcies per estar sempre al meu costat.
3. Gràcies per estimar-nos a tots.
4. Ajuda’ns a saber demanar perdó.
5. Ajuda’ns a saber estimar els altres.
6. Ajuda’ns a saber dir sempre la veritat.

Cançó: “Em dónes força” Sergio Dalma i l’Escolania de Montserrat.

EL BON DIA DEL 4 DE MAIG DE 2017

TU ETS INSUBSTITUÏBLE

Si la nota deia: una nota no fa música,
no hi hauria simfonia.

Si la paraula deia: una paraula no fa una pàgina,
no hi hauria llibre.

Si la pedra deia: una pedra no puja pas una paret,
no hi hauria casa.

Si la gota d'aigua deia: una gota d'aigua no fa un riu,
no hi hauria l'oceà.

Si la persona deia: un gest d'estimació no salvarà pas la humanitat,
no hi hauria mai ni justícia, ni pau, ni dignitat, ni felicitat damunt de la terra.

Talment la simfonia necessita cada nota,
talment el llibre necessita cada paraula,
talment la casa necessita cada pedra,
talment l'oceà necessita cada gota d'aigua
talment la collita necessita cada gra de blat,
i la humanitat sencera et necessita a tu

perquè ets INSUBSTITUÏBLE.

Us dediquem a tots i totes aquesta reflexió, però en especial a totes les mares, doncs diumenge és el Dia de la Mare. I recordeu fer com la vostra mare fa en tu, sembreu amor, bona voluntat, generositat, solidaritat, comprensió, empatia, justícia, optimisme, paciència…

EL BON DIA DEL 20 D'ABRIL DE 2017

La llegenda de Sant Jordi 
Temps era temps, en un país molt llunyà, hi havia un drac monstruós.
Aquella bèstia, que feia por de veure, podia caminar, nedar i volar.
El drac matava i s'empassava tot el que trobava davant seu: ramats d'ovelles i bous i cavalls, i també homes i dones i nens. I destrossava les cases. Perquè no fes tant de mal a tothom, el poble decidí donar-li per menjar un parell de bens cada dia. I quan s'acabaren els bens, li donaren bous i cavalls i altres animals. Però arribà un dia que ja no quedava cap animal i, llavors, el poble acordà que, abans que no matés a tothom, cada dia, per sorteig, li donarien una persona perquè se la mengés.
Un dia li tocà la mala sort a la filla del rei. El rei no en tenia cap més de filla, i estava desesperat. No volia lliurar-la al drac, però el poble li va exigir que fes com tothom. Si no, el drac se'ls menjaria a tots.
Van portar, doncs, la princesa davant del drac... Però quan el drac obrí la boca per menjar-se la princesa, aparegué Sant Jordi dalt d’un cavall blanc.
Sant Jordi matà el drac d'un cop de llança. De la sang del drac, nasqué un roser de roses vermelles. Sant Jordi donà una rosa a la princesa en senyal d'amor.
Tothom estava molt content. La gent cridava: - Visca Sant Jordi!
Sant Jordi pujà dalt del seu cavall blanc i se'n va anar somrient.
Això és una llegenda.
Les llegendes no cal que siguin veritat, n'hi ha prou que siguin boniques!

Gràcies Jesús pel meu camí ple de roses...
gràcies pels meus pares que m’acullen a casa,
gràcies pels molts amics que tinc,
gràcies per la natura que m’envolta,
gràcies pel bon dia que he rebut,
gràcies Jesús... perquè m’escoltes i m’ajudes sempre!
GRÀCIES PER TOT

EL BON DIA DEL 6 D'ABRIL DE 2017

El meu amic...? Aquell boig...?

El que em fa passar vergonya pel carrer mentre em parla de bestieses? 

Aquell que té les idees més tontes i em fica en els embolics més increïbles?

El que em truca a les hores més intempestives per dir-me coses sense importància? 

El que em va recolzar quan estava tan malament i es va preocupar per mi  quan ningú més ho va fer?

El que em va agafar fort perquè no caigués i em va fer somriure mentre plorava?

El que va creure en mi quan ni jo mateix hi creia?

Aquell que sento al meu costat  encara que faci estona que ha marxat ?

El meu amic? Aquell boig...

Cal que pensem i reflexionem, sobre què és realment un amic, per a què serveix i perquè els necessitem. Sovint tenim una idea equivocada sobre l’amistat, ens pensem que els millors amics, són aquelles persones que són exclusivament per nosaltres i de ningú més, que cada vegada que ens diuen alguna cosa que no ens agrada, deixen de ser amics... per tot això, ens hem de preguntar, què és un amic?

EL BON DIA DEL 23 DE MARÇ DE 2017

EL SEMBRADOR DE NOUS

Un dia caminava pel camp, quan vaig veure un home bastant gran que estava cavant un sot. Intrigat, em vaig acostar a ell per preguntar-li què estava fent. "A mi sempre m'han agradat les nous", em va contestar. "Avui han arribat a les meves mans les nous més bones que he provat en la meva vida, així que he decidit plantar una d'elles "

Em vaig entristir en pensar que aquest pobre home, a tan avançada edat, mai arribaria a provar una d'aquestes nous.

"Disculpi, amic", li vaig dir. "Perquè una noguera doni fruits han de passar moltíssims anys, i donada la seva edat, és molt probable que quan aquest arbre doni les seves primeres nous, vostè ja hagi mort.

No ha pensat que potser seria més profitós per a vostè sembrar tomàquets, o melons o síndries, que li donaran fruits que vostè sí que podrà assaborir? "

L'home em va mirar un instant en silenci, durant el qual, no vaig saber si sentir-me molt sagaç per la meva observació o molt impertinent.

Després d'uns segons que em van semblar hores, finalment em va contestar:

"Tota la meva vida m'he delit assaborint nous collides d'arbres de sembradors que probablement mai van arribar a provar. Quan de nous es tracta, no li correspon a qui sembra veure els fruits. Per això, com jo vaig poder menjar nous gràcies a persones generoses que van pensar en els altres a plantar-les, jo també planto avui aquest noguera, sense preocupar-me de si veuré o no els seus fruits. Sé que aquestes nous no seran per a mi, però potser els teus fills o els meus néts les assaboriran algun dia."

Quantes vegades ens passa el mateix quan som egoistes, quan pensem només en les nostres famílies o en nosaltres mateixos?... No seria més profitós "sembrar" també perquè les futures generacions cullin? Sembrar en els nostres fills amor, bona voluntat, generositat, solidaritat, comprensió, empatia, justícia, equitat, optimisme, magnanimitat, paciència, amor al proïsme, ..."La millor vida no és la més llarga, sinó la més rica amor i en bones accions"

Que passeu un BON DIA de PRIMAVERA!!!

Reflexió-Pregària dijous 30 de març 2017

Avui voldria dedicar la pregària a una tema que està molt present a les notícies i que, ja sigui molt o poc, tots n’hem sentit a parlar. Els refugiats són persones com nosaltres i no mereixen ser discriminats. El que llegiré a continuació són les vivències d’un nen a la guerra.

Dia 50

Ja fa 50 dies que vam sortir de Síria, la situació ha empitjorat. Últimament el pare i la mare discuteixen molt. No entenc per què han canviat tant les coses. No entenc res, des que vam marxar de casa res no ha tornat a ser igual. Jo no sé per què ens en vam anar, allà estàvem millor. Quan li ho vaig preguntar a la mare, ella va intentar desviar el tema dient que era una cosa massa complicada per a un nen innocent com jo.

De vegades enyoro l’àvia. El pare em va explicar que ella era massa gran per  caminar tants kilòmetres i que s’estimava més quedar-se allà.

Dia 53

Avui he descobert una realitat horripilant. Quan el meu pare estava rentant-se els peus, jo he entrat a l’habitació per agafar una galleda i he vist els peus del meu pare. Els tenia inflats i sagnants. És una imatge que mai oblidaré.

No entenc per què tenia ferides als peus, ells em van dir que a Europa no sofriríem més. Per què no ens deixen hi passar?

Dia 58

Avui han arribat 70 persones més. Hi havia nenes que tenien els peus ferits i les sabates esparracades, la meva germana diu que han caminat molt i que per això tenien els peus així. També ha dit que jo tenia sort, que quasi no havia caminat gens, que el pare em portava a collibè. Crec que té aquelles ferides per culpa meva.

Dia 62

Avui han arribat moltes persones. Però aquestes eren diferents, portaven tots una samarreta verda i estaven repartint caixes a les famílies. Tots ploraven a llàgrima viva. Hi ha una nena de la meva edat que m’ha dit que el lloc on estàvem era un camp de refugiats de la guerra i que no ens deixaven entrar a Europa. No paro de preguntar-me per què. Que jo sàpiga no els hem fet res dolent que serveixi com a excusa per a negar-nos el pas. Cada dia que passa tinc més dubtes. Cada dia que passa tinc més por.

Dia 74

Ja no tinc més ganes d’escriure. Ahir vaig descobrir que la meva ciutat natal havia estat bombardejada. Cada vegada que penso en això m’adono que el meu futur és incert.

No podem deixar que coses com aquestes segueixin passant al món. Milers de nens passen penúries cada dia. Cada cop el seu futur és més incert. Cada cop tenen més dubtes, cada cop tenen més por.

PREGÀRIA 30 DE MARÇ DEL 2017

BON DIA DELS DIJOUS

Les dues muntanyes

En una terra deshabitada hi havia dues muntanyes que s'alçaven al bell mig d'una gran plana.

Una, era molt alta. Estava formada per unes roques grises, quasi blanques, que brillaven des que sortia el sol fins que s'amagava. Des del cim d'aquesta muntanya hom podia contemplar per tots costats una gran extensió de terra.

L'altra era més petitona. No tenia roques que brillaven, ni es podia veure gran cosa des del seu cim. L'única cosa que ens podia oferir era el color vermell de la seva argila i el verd de les herbes salvatges.

Un dia, la muntanya gran pensava: "Jo sí que en sóc, de bonica! En canvi aquesta muntanya veïna, tan baixa i tan lletja. No m'agradaria gens ésser com ella...”

La petita també feia els seus pensaments, i deia: "Per què dec servir jo? Sóc baixa, trist..., no tinc ni un punt que brilli..., només quatre herbots que prou reina tenen per a créixer.”

Ah! però..., sabeu que va passar? Doncs, que un dia varen arribar per aquelles terres uns nois i noies forasters, carregats amb motxilles i tendes, buscant un lloc per acampar.

En veure aquelles muntanyes, van pujar primer a la més alta. Tots quedaren sorpresos de la seva bellesa i van decidir quedar-se al seu cim. Ah renoi! S'adonaren de sobte, que tot era pedra i no hi havia ni un sol lloc per a poder clavar la tenda...

   Ben desenganyats van baixar cap a la petita, encara que no els agradés tant.

   No sabeu pas l'alegria que van tenir quan van veure que allà sí que la tenda es clavava fàcilment.

   Van passar uns dies, i com que hi estaven tan bé, decidiren quedar-s'hi una bona temporada.

   Llavors començaren a plantar-hi verdures, arbres, flors i una gran figuera.

Aquella muntanya que pensava que no servia per a res, va convertir-se en un lloc meravellós, on la vida era agradable i acollidora. Mentre que la muntanya gran es va haver de quedar tota la vida igual, com al principi.

Aquest conte ens ensenya que no hem de jutjar a ningú per la seva aparença ni discriminar per com vesteixen o com són físicament les persones. Esperem que us hagi agadat. Que tingueu un BON DIA